TRADUCCIONS DE PAUL GRAHAM (2): “DISCONNECTING DISTRACTION”

DESCONNECTAR LA DISTRACCIÓ

Paul Graham

Maig de 2008

La procrastinació s’alimenta de distraccions. La majoria de gent troba incòmode estar-se assegut sense fer res; la feina s’evita a base de fer altres coses.

Així doncs, una de les maneres de vèncer la procrastinació és no donar-li distraccions. Però no és tan fàcil com sembla, perquè hi ha molta gent que s’esforça per distreure’t. La distracció no és un obstacle estàtic que es pugui esquivar com qui esquiva una pedra al mig del camí. La distracció t’empaita.

Chesterfield va descriure la brutícia com a matèria fora de lloc. De la mateixa manera, la distracció és desitjable quan no toca. I la tecnologia es refina contínuament per produir cada cop més coses desitjables. La qual cosa vol dir que, a mesura que aprenem a evitar una classe de distraccions, constantment en van apareixent de noves, com els bacteris resistents als medicaments.

La televisió, per exemple, ha arribat després de 50 anys de refinament a un punt en què és com heroïna visual. Em vaig adonar als 13 anys que la televisió era addictiva, o sigui que la vaig deixar de mirar. Però fa poc he llegit que l’americà mitjà veu 4 hores de tele al dia. Una quarta part de la vida.

Ara la televisió va en declivi, però només perquè la gent ha trobat maneres encara més addictives de perdre el temps. I és especialment perillós que n’hi hagi tantes a l’ordinador. Un percentatge cada cop més alt d’oficinistes es passen l’estona connectats a internet, i les distraccions sempre evolucionen envers els procrastinadors.

Recordo quan els ordinadors eren, almenys per a mi, exclusivament per treballar. Potser de tant en tant em connectava a un servidor per baixar el correu o arxius ftp, però gairebé sempre estava offline. L’únic que podia fer era escriure i programar. Ara em sento com si m’haguessin colat una televisió al despatx. Hi ha coses terriblement addictives a només un clic de distància. Que et topes amb un obstacle en el que estàs treballant? Hmm, què deu estar passant a la xarxa. Vaig a mirar-ho.

Després d’anys d’evitació conscient dels clàssics forats negres de temps, com la televisió, els jocs i Usenet, igualment he caigut presa de la distracció, perquè no m’havia adonat de com evolucionava. Coses que eren segures, com ara Internet, es tornen cada cop més perilloses. Hi havia dies que em llevava, prenia una tassa de tè i mirava les notícies, després l’email, després un altre cop les notícies, després responia alguns emails, i de sobte se’m feia l’hora de dinar sense haver fet cap feina real. I això em passava cada cop més sovint.

Sorprenentment, vaig trigar força temps en adonar-me de la distracció que havia esdevingut internet, perquè el problema era intermitent. No en vaig fer cas de la mateixa manera que un es permet no fer cas d’un mosquit que només apareix a estones. Quan estava en ple projecte, les distraccions no eren gaire problema. Però sempre em picaven quan havia acabat un projecte i havia de decidir què faria després.

Una altra raó per la qual em va costar adonar-me dels perills d’aquesta nova mena de distracció són uns costums socials que encara no havia adquirit. Si m’hagués passat tot un matí al sofà mirant la televisió, me n’hauria adonat de seguida. És un senyal d’alarma evident, com ara beure sol a casa. Però fer servir internet em continuava semblant part de la feina.

En un moment donat, però, vaig veure clar que internet havia esdevingut tan distractòria que havia de començar a tractar-la diferent. Bàsicament, havia d’afegir una nova aplicació a la meva llista de forats negres de temps: el Firefox.

* * *

El problema és difícil de resoldre perquè la majoria de gent necessita internet per fer determinades coses. Si beus massa, ho pots resoldre parant del tot. Però el problema de menjar massa no es pot resoldre deixant de menjar. No podia pas deixar internet del tot, com havia fet amb els anteriors forats negres de temps.

Vaig començar imposant-me normes. Per exemple, em deia a mi mateix que faria servir internet només dues vegades al dia. Però, a la llarga, eren propòsits que no funcionaven. Sempre sorgia alguna cosa que m’obligava a fer-ho servir més del compte. I a poc a poc tornava als vells hàbits.

Les coses addictives s’han de tratar com si fossin adversaris intel·ligents —com si tinguessis un homenet al cap sempre donant-te els arguments més plausibles per fer el que sigui que vols deixar de fer. Si et deixes un caminet obert, te’l troba.

Sembla que la clau és la visibilitat. L’ingredient principal de gairebé tots els mals costums és la negació. O sigui que has de procurar no poder caure en la cosa que vols evitar. T’han de saltar les alarmes.

Potser a llarg termini la millor solució per tractar les distraccions d’internet serà un software que les pugui vigilar i controlar. Però mentrestant he trobat una solució més dràstica que definitivament funciona: tenir un ordinador apart per fer servir internet.

Ara tinc tancat el wifi del meu ordinador principal, llevat de quan he de transferir un fitxer o editar una pàgina web, i tinc un portàtil apart a l’altra banda de l’habitació que faig servir per mirar el correu o navegar. (Ironia d’ironies, és l’ordinador amb què Steve Huffman va escriure Reddit. Quan Steve i Alexis van donar els seus portàtils per a una subhasta benèfica, els vaig comprar per al museu de Y Combinator.)

La meva norma és connectar-me tanta estona com vugui, sempre que sigui en aquell ordinador. I sembla que amb això n’hi ha prou. Quan he de seure a l’altra banda de l’habitació per consultar el correu o navegar, en sóc molt més conscient. Prou conscient, almenys en el meu cas, com perquè em costi passar-m’hi més d’una hora al dia.

I ara el meu ordinador està alliberat per a la feina. Si ho proveu, seguramet us colpirà la sensació de tenir l’ordinador desconnectat d’internet. Per a mi va ser alarmant que se’m fes tan estrany tenir un ordinador només per treballar, perquè em va fer adonar de fins a quin havia estat perdent el temps.

Caram. En aquest ordinador, només puc fer que treballar. Doncs més val que m’hi posi.

Aquesta és la part bona. Els mals costums del passat ara et fan treballar més. Estàs acostumat a seure moltes hores seguides davant d’aquest ordinador. Però ara no pots navegar ni mirar el correu. Què faràs? No pots pas seure sense fer res. O sigui que treballes.